Les crisis i tensions al moviment feminista català

2.1. Diferències i desigualtats ètniques, econòmiques, i culturals entre les dones

we-all-can-do-it1Quan a l’Estat Espanyol es començava a formar el moviment feminista, a la resta d’Europa i a EEUU ja havien sorgit veus discrepants que qüestionaven la imatge unívoca d’una Dona amb majúscula que no representava a totes les dones, ni a totes les que participaven del moviment feminista. Criticaven que dins el moviment també s’havia creat una jerarquia en la qual els discursos més reconeguts sempre eren els de les feministes blanques, de classe mitjana i heterosexuals. Les feministes negres i xicanes d’EEUU feren visible que les seves discriminacions eren múltiples, pel fet de ser dones, però també per ser negres i pobres[1] i reivindicaren ser presents a les propostes feministes i ser elles mateixes qui elaboressin els discursos que les analitzaven i les denunciaven.

Elles no entenien el seu ser “dona”[2] sense pensar en la situació de marginalitat, precarietat i racisme que patien, ni podien sentir-se còmplices d’un moviment feminista que no veia, no reconeixia ni denunciava aquestes desigualtats estructurals. Les crítiques del feminisme post-colonial visibilitzaren les relacions internacionals de dominació entre el món occidental i la resta de països i com aquestes influenciaven les relacions polítiques i teòriques de les dones de diferents cultures.

El feminisme de les indígenes va reivindicar la necessitat de partir de diferents cosmovisions per fer anàlisis diferents del patriarcat i les discriminacions, i també per crear propostes i pràctiques feministes diferents, apropiades per cada context.

Tot i que, com hem vist a l’apartat anterior, la segona onada del moviment feminista a l’estat espanyol i a Catalunya caminava de la mà de les lluites obreres, autònomes i antifranquistes i no té les arrels burgeses d’altres feminismes, des d’un bon inici van sorgir debats importants sobre la necessitat de recollir la diversitat que hi ha al moviment.

2.1.1. Les aportacions de les feministes migrades: tot desbordant maternalismes etnocèntrics

feminismomestizoA finals de la dècada dels 90, un subjecte polític nou, les migrades feministes, sacseja les concepcions de les feministes autòctones. Les feministes que arriben d’altres països posen sobre la taula la invisibilització de la seva formació, trajectòria i experiència en el país d’origen per part de la societat d’acollida, fins i tot al moviment feminista autòcton. En paraules de Mariel Araya, de la Xarxa de dones immigrades de Catalunya:

“Va ser la mirada de l’altre o directament l’altre qui va posar nom i lloc a la meva participació social. A mi em tocava participar des del meu ser migrant i no des del meu ser dona”. També dins el moviment feminista, on es suposa que les dones migrades han de participar aportant la seva problemàtica específica, no al discurs general de moviment”[3].

La necessitat de visibilitat, reivindicació i autoorganització “va marcar la primera fase organitzativa de les migrades a Catalunya, una lluita que es va
recolzar en el moviment feminista en general, com per exemple amb Ca la Dona i la Xarxa Feminista”[4]. També van generar recursos propis com la Guia de Recursos per a les Dones de la Secretaria de la Dona de la Federació de Col·lectius d’Immigrants de Catalunya, sorgida “d’un procés de trobades entre dones d’orígens, formacions i professions molt diversos”[5].

immigrades_qüestionen_paradis

El moviment autòcton pot extraure un aprenentatge cabdal de la seva capacitat de treballar i organitzar-se amb dones de diferents procedències, creant un “nosaltres” comú. Des d’aquesta mirada, algunes s’anomenen “ciutadanes transnacionals”[6], tot plantejant que el procés migratori no és etern i la identitat immigrada/migrada tampoc. També tenen molt a aportar al moviment de solidaritat internacional, amb els sabers i les pràctiques polítiques i de defensa dels drets humans i de les dones als seus països:

“L’arrel del meu feminisme es troba paral-lelament al meu acompanyament i activisme amb moviments socials indígenes de Mèxic. Sóc de Oaxaca, territori amb alta presència de poblacions indígenes que practiquen la seva resistència, la seva col-lectivitat, els acords per assemblea i altres pràctiques que els donen identitat com a pobles. Vaig créixer amb aquesta part d’allò col-lectiu i de l’organització comunitària, i a això li vaig sumar la inquietud del feminisme, de voler investigar i actuar en el treball amb les dones. Des de molt jove he estat participant amb dones defensores dels drets humans i amb dones periodistes. L’any 1994, amb el sorgiment del moviment zapatista, va ser un moment ‘clau’ per a moltes de nosaltres per endinsar-nos a l’ ‘arrel’ d’aquest Mèxic profund , ja que l’Estat mexicà nega drets fonamentals als pobles indis. A Oaxaca pel volts del 1996 va aparèixer l’EPR (Exèrcit del Poble Revolucionari), un grup armat aliè al moviment zapatista, però que també reclamava veu per al poble. Amb l’aparició de l’EPR es va produir una persecució molt forta en l’àmbit social de Oaxaca. A mi em va marcar el segrest de la meva parella d’aleshores, el periodista Razhy González, a qui per sort vàrem rescatar viu. Arrel d’això, vaig comprendre millor els riscos per a les dones que treballen en moviments socials, per a les defensores de drets humans i per a les persones que exerceixen l’ofici periodístic”[7].

genero_desarrollo

En aquest sentit, i com veurem a l’apartat 4.4., algunes dones migrades que treballen en l’àmbit de la cooperació internacional troben a faltar la visibilitat de la seva aportació al moviment feminista, ja que consideren que “són les que han portat el plus de la connexió amb el Sud, no només a Catalunya sinó a Espanya. Històricament (…) la majoria d’ONGDs tenen dones molt canyeres, amb molta aportació (…) no com a xarxa de dones migrades, sinó com una aportació també a les relacions Nord Sud des de la feina de cooperació. (…) Aquestes capacitats de connexió s’han de visibilitzar perquè són part de la seva estrategia de connectar moviments, de dones que són activistes aquí i que també ho eren als seus països d’orígen”[8].

Aquestes veus consideren que és en els

“sabers, capacitats, i experteses de les dones que venim d’altres països (a les que continuem anomenant dones migrades), on precisament ha estat més difícil el reconeixement horitzontal [per part del moviment feminista] i pel qual les feministes que vivim en condició de migració hem qüestionat la visió etnocèntrica del moviment feminista occidental. No ha estat així des de les ONGD, ja que moltes dones que vivim condicions de migració continuem i treballem des del reconeixement de les nostres capacitats en moltes ONGD, no només com a treballadores, sinó que s’ha considerat un valor afegit tenir-nos entre els seus equips”[9]

Per tal de visibilitzar aquesta aportació específica, l’any 2011 la Fundació Indera posa en marxa la Taula de Treball sobre Migració, Gènere i Desenvolupament, que més tard es transformarà en la Xarxa de Gènere, Migració i Desenvolupament[10].

El reconeixement de les aportacions de les dones d’altres països està molt vinculat, doncs, amb la visibilitat, però també amb la valoració que es fa de les seves aportacions i implicacions al propi moviment. De vegades, les feministes autòctones esperen que les dones migrades s’ajustin a un model de participació que no és el seu per múltiples motius[11], el que implica una menysvaloració implícita de les formes de relacionar-se, implicar-se i transformar que aquestes aporten (en molts casos, perquè ni tan sols les coneixen). Per exemple, les africanes

“aportaven una experiència vital i quotidiana de l’entre-dones: una trobada de dones és quelcom natural, espontani, i té com principal objectiu fer-se companyia, ajudar-se mútuament i enfortir els llaços i sabers de la comunitat (…) Un dels exemples ha estat les relacions de les dones de Senegal i Gàmbia al Maresme i l’eterna ‘acusació’ que elles sempre es queden a casa i no ‘s’integren’. Però, l’experiència demostra que aquestes dones han pogut, des d’uns espais que considerem ‘tancats’ (les llars) arribar a tenir accés al treball a partir de connexions amb els països d’origen, aprofitant les vinculacions a través del Mediterrani i generant així un comerç amb distribució pròpia”[12].

Feministes com Dolores Juliano critiquen la miopia d’alguns feminismes a l’hora d’entendre i valorar les estratègies que les dones de classe baixa i sectors populars i d’altres orígens o ètnies desenvolupen per sobreviure amb les barreres de classe i ètnia [13]. Segons Juliano, en aquesta incomprensió subjau una visió androcèntrica de la realitat i prejudicis classistes i racistes apresos que es tradueixen en un cert ‘maternalisme’, i una actitud “pedagògica o adoctrinadora” envers aquestes dones, amb qui es pot arribar a generar una relació de “clientelisme” que les pot dur a articular el seu discurs “d’acord amb el què les seves mentores consideren correcte” [14]. També, amb un considerable etnocentrisme europeu i occidental, quan l’extensió d’aquest model civilitzatori arreu del món ha empitjorat les condicions de vida de les dones[15].

Com afirma Úrsula Santa Cruz: “les feministes han d’aprendre a fer de la diversitat un valor en la construcció del feminisme per lluitar contra els efectes del post-colonialisme i el capitalisme neoliberal”[16]. Integrar aquesta diversitat permet identificar les estratègies que dones travessades per múltiples desigualtats fan servir per sostenir les seves vides amb més eficàcia que altres dones amb millor posició econòmica[17], i poden ser un bon referent per afrontar les dificultats del moment que vivim. Per exemple, les associacions de migrades són un espai on les relacions entre dones esdevenen un pilar del procés migratori pel que fa al “sosteniment i recolzament de les pròpies famílies, doncs moltes dones han reagrupat a filles i fills i aquesta estratègia els permet fer front a la manca de família nombrosa”, i altres necessitats de suport mutu[18]. En alguns casos, utilitzen sistemes d’estalvi cooperatiu com la tontina o djenguè[19] que poden esdevenir eines de suport mutu ben útils.

migrades

Sovint, el desencontre rau en que unes i altres tenen diferents condicions materials objectives que marquen la percepció subjectiva de les pròpies estratègies desplegades per canviar la realitat. Així “pot passar que moltes dones de sectors populars o grups ètnics no sàpiguen de què parlen les feministes (i quan s’assabenten, no sempre creuen que el seu discurs sigui el que elles necessiten) i moltes feministes no sàpiguen què fan les dones del poble (i si ho saben, no ho consideren vàlid)”[20]. Un exemple és la consciència feminista: moltes dones migrades (i autòctones) rebutgen autodenominar-se així, tot que implícitament recolzen les reivindicacions feministes, i també hi ha certa reticència a incloure aquest ‘feminisme no explícit’ dins el moviment[21]. En tot cas, les feministes migrades i que treballen amb dones amb altres eixos organitzatius o de reivindicació consideren que l’apoderament que moltes d’aquestes dones viuen en el seu procés és un bon camí per trobar-se amb els feminismes.

“[Per Mujeres pa’lante] han passat dones, sense papers, desprotegides en qüestions d’estrangeria, treballadores domèstiques, cuidadores, que no han tingut l’espai per a reflexionar el seu feminisme com a dones, arrosseguen qüestions culturals. Si pregunten si Mujeres pa’lante és feminista, jo dic que sí, però quan començo tallers mai explico això. Hi ha qui diu que el feminisme és contra els homes, que són lesbianes… Et toca anar pas per pas, explicar perquè les dones som desplaçades, perquè fem els treballs precaris a Europa (…) Les coordinadores estem contentes perquè hem aconseguit despertar la seva lluita interior”[22].

“Hi havia dones que em deien ‘no sóc feminista’ i els deia: sí que ho ets, per com et penses i et relaciones amb el subjecte col·lectiu amb el què treballes, però encara no ho saps”[23].

 

2.1.2 Treball sexual, estratègia o imposició?

prostitutasindignadasUn altre punt de fricció es dóna perquè des d’alguns feminismes es qüestiona que les estratègies de supervivència de moltes dones autòctones i migrades puguin sostenir-se des d’un posicionament feminista. Un exemple és el treball sexual o prostitució, que ha estat motiu de polèmica dins el moviment, sobre tot a escala estatal. Diverses organitzacions, moltes d’elles vinculades al feminisme de la igualtat i en alguns casos a les estructures de grans partits, consideren que és una de les expressions extremes de l’esclavitud i desigualtat de gènere i que regular-la seria legitimar la violència contra les dones. Aquesta visió no coincideix amb el relat i les demandes de moltes dones, trans i homes, que la desenvolupen, ni dels col·lectius de suport a prostitutes i treballadores sexuals, drets humans i atenció sociosanitària, molts dels quals denuncien que el principal problema per exercir aquesta activitat és l’estigma i l’exclusió que la rodeja[24], que permet silenciar les prostitutes i excloure-les de la ciutadania activa.

noprohibasEl 80% de les dones que exerceixen la prostitució a l’Estat espanyol són migrades[25]. Segons diverses treballadores sexuals i les entitats proregulació o prodrets, el fet que la immigració il·legal estigui penalitzada pel Tractat de Schengen i la Llei d’estrangeria porta a confondre les xarxes que tradicionalment ajudaven al procés migratori, i que ara que això és un delicte administratiu han passat a cobrar més diners per donar aquest suport, amb les màfies de tracta, que també funcionen per a l’explotació laboral en àmbits com el treball domèstic, i que compten amb més suports institucionals i assessorament legal, a més de recursos econòmics que fan que resultin poc detectades i encara menys sancionades. Per tant, afirmen que “no tota la tracta és per prostitució, i que no tota la prostitució d’immigrants es deu a la coacció de la tracta” [26]. En paraules de Martha Marchán, expresidenta de l’Associació de Treballadores del Sexe 22 de Juny d’Equador, “no som víctimes, però les autoritats interpreten erròniament la realitat de les traficades”[27], i realitzen intervencions que les “revictimitzen”, segons han constatat entitats com Genera[28].

Des del punt de vista de les organitzacions en defensa dels drets de les treballadores sexuals, el reconeixement del treball sexual i l’eliminació de les polítiques i lleis d’estrangeria que vulneren els drets humans ajudarien a lluitar de forma efectiva contra les màfies de tracta, ja que incorporaria garanties de dret en aquesta activitat. A Catalunya, diversos espais i grups feministes han recolzat les reivindicacions de les treballadores sexuals des dels inicis perquè entenen que “elles són les protagonistes de la seva acció i les que poden dir-nos en què volen que els donem suport” [29].

putasychaperassomosclaseobrera

En tot cas, dir que les organitzacions que defensen les postures abolicionistes i regulacionistes han sumat forces per a denunciar l’incompliment dels acords internacionals sobre tracta de persones per part del Govern espanyol i català i exigir el respecte dels drets de les prostitutes identificades com a víctimes de tracta[30]. En diverses ocasions organitzacions i espais que tenen una perspectiva abolicionista[31] s’han unit amb altres en defensa dels drets de les prostitutes davant les ordenances i lleis que persegueixen les que treballen al carrer[32].

2.1.3. Treball de cura: quan les d’aquí transferim les contradiccions a les d’allà

trabajadoras_28J_2012

Un dels primers recursos que les associacions de migrades varen generar fou una guia sobre el servei domèstic, a partir de les dones que hi treballaven i que “més enllà de la reglamentació de les situacions legals, necessitaven el reconeixement de la seva feina enfront d’aquells per qui treballaven” [33]. Durant la darrera dècada diferents grups i activistes han denunciat que el Règim Especial del Treball de la Llar (1985) que regulava el treball domèstic i de cura assalariat fins el 2011, situava a les treballadores del sector (la majoria de les quals són migrades, i moltes sense papers) en una situació de semiesclavatge que, en casos extrems, podia acabar en tracta (sigui per explotació laboral o sexual o ambdues formes).

El fet que domèstiques i cuidadores hagin trigat gairebé 20 anys a visibilitzar-se en primera persona dins el moviment feminista il·lustra les distàncies i desigualtats entre dones autòctones de diferents estrats socials (recordem que durant el franquisme el servei domèstic de les classes altes catalanes eren migrades interiors) i entre autòctones i migrades. En l’actual context de crisi de les cures, les primeres s’alliberen de les càrregues domèstiques i reproductives que l’Estat i els homes no assumeixen tot transferint-les a les segones, fet que autores com Saskia Sassen anomenen ‘estratificació ètnica del treball de cura’[34].

“L’anomenada globalització de la cura té conseqüències tant per a les dones immigrades com per a les dones de les societats receptores d’immigració. La immigració femenina ens mostra, com un mirall, les mancances que tenim. Per exemple, molts homes no s’han fet càrrec dels treballs de cura; els treballs de cura continuen essent poc valorats socialment i econòmicament; no existeixen prou infraestructures institucionals que es facin càrrec de la cura de les persones”[35].

hagohuelgaperonocomputo

A la dècada dels 90, economistes feministes com Cristina Carrasco (membre de Dones i Treballs) van proposar una lectura de l’economia que no tingués com a eix central l’àmbit laboral i l’homo economicus[36]. Carrasco va formular conceptes útils per visibilitzar l’àmbit domèstic, reproductiu i de cura, com la mà invisible [37]: activitats de sosteniment de la vida humana que quotidianament cobreixen les dones a l’esfera domèstica; l’enquesta de població activa alternativa [38], que inclou tot el treball no remunerat i fa visible de quina manera el treball remunerat hi depèn i s’hi complementa; o la denominació d’actives domèstiques per a les dones que fan aquestes tasques de forma no assalariada. El 1998, la Xarxa Internacional Les Dones Compten[39] (membre de la Campanya Internacional per Salari per al Treball de la Llar i tot el Treball sense Sou, fundada el 1972), amb seu a Barcelona, va aconseguir que el Congrés dels Diputats aprovés una proposició no de llei per mesurar quantitativament aquest treball, en compliment dels acords de la IV Conferència de l’ONU sobre la Dona (1995) [40].

Sindillar

Més recentment, els feminismes catalans han donat suport a manifestacions del sindicat Sindillar, i el reconeixement del treball domèstic, reproductiu i de cura, així com una transformació socioeconòmica que posi la vida de les persones al centre han passat a ser centrals en les propostes feministes. Al mateixtemps, les dones i les persones que són receptores de la cura han fet visibles les seves reivindicacions des d’una perspectiva feminista, cosa que ha enriquit i ampliat el dret a cuidar i rebre cura fins al punt de reanomenar-lo i proposar un dret de “cuidadania” front la ciudadania androcèntrica i fonamentadora de la divisió sexual del treball. Un exemple d’aquest posicionament conjunt són les propostes relatives a la cura [41] de l’assemblea de Feministes Indignades del 15M català.

2.1.4. L’islam i els feminismes: superar l’orientalisme

feminismoislamicoA l’altra riba de la Mediterrània va despertar el feminisme islàmic per criticar la posició de poder i dominació en què es col·locaven moltes dones europees en parlar de les dones musulmanes i de la seva situació de discriminació. Polèmiques tan mediàtiques com les de l’ús/imposició del vel, el burqa o l’ablació[42] eren i són utilitzades per continuar mantenint la mirada orientalista sobre el món àrab i musulmà, sense reconèixer el treball de les dones en aquests contextos. En alguns casos, són dones autòctones amb càrrecs polítics relacionats amb la promoció de la igualtat de gènere les que parlen en nom de les pròpies afectades sense donar-los veu[43]. Les musulmanes, per la seva banda, es declaren fartes d’acceptar que se les emplaci a demostrar contínuament que són ‘veritables feministes’.

“És l’Islam compatible amb el feminisme? Aquesta pregunta en si és una provocació. Per la meva banda, em nego a respondre-la per principi. D’una banda, perquè parteix d’una posició arrogant. La/el representant d’una civilització X emplaça al/la representant de la civilització Y de demostrar alguna cosa. (…) Se’l col·loca així al seient dels acusats i ha de proporcionar proves de la seva modernitat (…) D’altra banda, perquè la resposta no és simple, quan se sap que el món islàmic no és monolític. I com legitimar el feminisme islàmic? Per la meva banda, es legitima a priori i no a posteriori. No existeix un examen de feminisme. Amb el simple fet que les dones musulmanes s’aixequin per reivindicar el seu dret i dignitat n’hi ha prou per a un ple reconeixement. I jo sé pel meu coneixement íntim de les dones del Maghreb o de la immigració, que la ‘dona submisa’, no existeix. Fou inventada. Conec a dones dominades; submises, moltes menys!”[44].

2.1.5. Aliances dialògiques des dels marges

Durant l’estiu de 2010, quan una polèmica altament mediatitzada va culminar amb la prohibició del burqa i l’hijab a setze ajuntaments de l’Estat, diversos grups i dones feministes de Catalunya van constituir la Plataforma contra el Decret del Burqa i el Niqab. Aquesta i altres iniciatives són exemples de la posada en pràctica de la proposta de política d’aliança i coalició de Judith Butler. Es tracta, segons Silvia L. Gil, de “desenvolupar propostes de polítiques de coalició que no pressuposin quin és el contingut de ‘dones’ sinó encontres dialògics en els que s’articulen les diferents necessitats”[45]. L’aposta del feminisme dialògic, per exemple, fou un dels motors que va generar el naixement de LICIT [46]. Una aposta que els feminismes acostumats a bastir aliances des dels marges porten anys posant en pràctica:

“A Berlin vaig conèixer el feminisme de les lesbianes polititzades, les cases okupades, dones que en la seva pràctica política deien ‘em caso amb una estrangera’, no anaven cap al discurs, ‘què necessita aquesta dona? Doncs m’hi caso’. Les cases okupades i autogestionades per a les migrants. Allà conec les legislacions d’estrangeria i m’involucro amb dones sense papers i començo a treballar en aquesta xarxa en la clandestinitat, perquè recolzar les dones sense papers és delicte. L’acció política era preparar el menjar, arreplegar diners per al metro per la dona estrangera. Més que discurs, veure què s’ha de fer”[47].

Quan les lesbianes feministes criticaven el divorci entre el discurs i la realitat d’un feminisme que “no és permeable a altres idees i no es renova, que respon a un model de dona blanca, de classe mitjana i heterosexual”[48] i proposaven tendir ponts amb altres moviments, parlaven d’una pràctica d’aliança i diàleg que substituís certes teories preconcebudes. De fet, els discursos d’algunes activistes denoten una certa fractura entre feministes ‘teòriques’ i ‘pràctiques’ que pot estar travessada també per diferències i desigualtats econòmiques, ètniques i culturals:

“Ni la meva formació ni la meva professió tenen res a veure amb el feminisme, jo sóc feminista igual que sóc lesbiana, no sé per què, ho sóc de tota la vida. (…) On està la diferència entre el fer i el saber? Les que sabeu sou les que feu recerca? Les que saben són les que estan a l’acadèmia? Una altra cosa que em fa molt contenta és que estem totes barrejades, això dintre de la història del feminisme català no és una cosa que es pugui obviar, perquè la majoria del temps de la nostra història, i parlo de la transició ençà, que és el que jo he viscut, no ha estat així. El fet que estiguem dones que es dediquen més a la teoria i altres que ens dediquem més al cubell i la galleda (…) Llavors, què es el saber? Si el saber és el fer! Li hem de dir saber perquè sembla que pugem un grau? Doncs el saber de les dones és el que mou el món”[49].


2.2. La tensió intergeneracional: superar les etiquetes ‘grans’ i ‘joves’

Com ja hem, vist les lesbianes feministes parlaven de “desconeixement i falta de reconeixement mutus” entre el feminisme sorgit als anys 70 i els feminismes emergents, i de com les joves es miraven inicialment el feminisme amb certa distància

“El feminisme es mor, és qüestió de temps. Les dones joves el veuen com una cosa passada de moda (les que se’ls ha fet creure que ja està tot aconseguit) o aburgesat (les que es consideren feministes, que no estan organitzades dins el moviment)”[50].

“Com a dones joves que som, a moltes ens ha costat identificar-nos amb el discurs feminista (…) No volem tirar per terra les conquestes que moltes dones han fet durant anys, però volem explicar que per a nosaltres ha significat una trava enfrontar-nos a una realitat on pel fet de tenir certs drets formalment garantits se’ns diu que la lluita contra la desigualtat ha arribat a la fi. Creiem que és important reapropiar-nos del terme feminisme i omplir-lo de contingut amb la nostra pràctica quotidiana”[51].

Alhora, moltes joves que participaven al moviment feminista també experimentaven dificultats per ser escoltades i reconegudes en igualtat de condicions. La dificultat de les més joves per trobar reconeixement, o fins i tot, l’espai, ha estat un problema per al traspàs de coneixements i el relleu generacional. Una tensió que es manifesta en ocasions, segons algunes activistes, en una certa reproducció de la relació mare-filla [52] entre les més grans i les més joves, i una dificultat de les primeres en donar autoritat a les segones[53]. Durant anys, aquesta tensió ha fet sentir a ‘les joves’ que mai assolirien l’estatus necessari per passar a aquesta ‘edat adulta del feminisme’. Però, ‘les joves’ en el moviment dels 70 recorden la riquesa que tenia treballar amb dones de diferents generacions:

“Una cosa que era molt bona era que jo era una dona molt jove que estava militant amb dones de diverses edats. Això s’ha perdut i ens empobreix a totes” [54].

Durant els darrers anys s’han generat diversos espais de diàleg i treball intergeneracional. Els relats d’algunes feministes parlen de superar la dicotomia grans-joves[55], de la necessitat d’explicitar les diferències per trobar eixos comuns de lluita i de nous espais intergeneracionals diversos:

“Al voltant del 90, principis del 2000, va haver-hi un conflicte generacional molt agre i ara l’estem reconduint i recuperant. Aquestes dones que són més joves estan fent un procés molt interessant i important, ens impregnen. Hem d’anar per aquí. (…) Ara mateix s’està donant un apropament. Arrel de les Jornades de Granada, però a Barcelona, ja havíem organitzat jornades de sexualitats transgressores, això ens va acostar al feminisme que treballa sobre les identitats sexuals. La meva trajectòria personal, que és entendre que les diferències d’identitats, ètnia, origen, són un patrimoni molt gran, m’ha ajudat a acostar-me de forma il·lusionada a aquests feminismes que estan entre la gent jove principalment. És el meu somni, que les dones grans sapiguem deixar l’espai. L’Hannah Arendt diu que tothom que ve al món aporta una idea nova. Ens hem passat molts anys a Ca La Dona dient ‘on són les joves? perquè no venen?’ Trenquem la idea de les joves. Penso que hi ha una receptivitat molt important entre els nous feminismes (…) La identitat de l’edat no és la única que em defineix, i aquests espais afavoreixen intercanvi i suma de maneres de fer, perquè el que ens preocupa és canviar el sistema, de la forma que sigui, a veure si ens podem carregar el patriarcat i el sistema econòmic”[56].

“Fem una mica d’autocrítica i sabem que estem allunyades d’altres grups, ens agradaria veure com ho podem fer perquè vinguin, perquè hi ha un punt en aquest ‘intentem trobar-nos’, de pensar ‘què ens allunya dels altres grups?’ (…) Ho giro a la inversa i pregunto: què ens separa?, què m’allunya d’aquestes noies? L’edat. Que no puc córrer com elles corren quan les empaiten. Crec que en el fons tenim força coses en comú. Elles han arribat molt clarament a definir-se en coses que nosaltres des de Ca la Dona no ens definim, perquè no ho podem definir, perquè hem optat que no ens definíem. Però elles, s’han definit com a dones, feministes, trans, lesbianes… tot això ho tenen claríssim”[57].

2.3. La crítica a l’heteronormativitat: els feminismes lesbians, queer i transfeminisme

SONY DSC

Hem vist com les lesbianes feministes, que van participar des dels seus inicis en la creació del moviment i que en un moment donat no es van veure representades ni reconegudes, varen ser cabdals en l’emergència del debat igualtat-diferència[58]. Durant els 80, i arrel d’organitzar-se des d’aquesta diferència, introduïren la diversitat sexual als discursos i representacions del moviment. Així, van trencar amb la centralitat de l’heterosexualitat, per exemple, pel que fa al dret al propi cos; però també van qüestionar l’existència d’un model únic de sexualitat feminista, els essencialismes respecte les conductes sexuals dels homes i les dones i els rols de gènere monolítics i no intercanviables [59]. Tot plegat va visualitzar una vivència del cos, la identitat i la sexualitat que dècades després ha reprès i reinterpretat el feminisme queer. A la dècada dels 90, van contribuir a ampliar el concepte d’identitat tot introduint variables com el racisme, que fou un dels temes centrals de les Jornades Europees de la ILIS (International Lesbian Information Service -Servei d’Informació Internacional de Lesbianes) que es van fer a Barcelona al 1991, organitzades pel GLFB, la Comissió de Lesbianes de l’Eix Violeta i la ILIS [60].

bolleresiorgullosesA més, el feminisme lesbià ha assenyalat l’heterosexisme implícit del moviment feminista. Grups com GLFB han criticat el doble sedàs del moviment en les
reivindicacions que afecten heteros i lesbianes i denunciat que de vegades “les qüestions referents a les lesbianes s’obvien o queden relegades a un segon terme, fins i tot per part de dones que tenen consciència del seu lesbianisme (…) o bé determinades situacions que són exclusives de les heterosexuals passen com si fossin de les dones en general, o bé situacions que afecten tant les heterosexuals com les lesbianes es tracten com si fossin exclusives de les heterosexuals (és el cas, per exemple, de la violència domèstica)”[61].

Als anys 90, les lesbianes feministes van fer palès que mentre elles havien lluitat pel dret al divorci i a l’avortament de les heterosexuals, encara no havien assolit reivindicacions pròpies, com per exemple, el dret al matrimoni. Un cop assolida aquesta fita van anar més enllà i van plantejar la contradicció que suposava una equiparació de drets basada en el model patriarcal heteronormatiu. En canvi, proposaven capgirar la truita i reivindicar “l’abolició del matrimoni com institució legitimada per l’Estat” i reclamar els drets socials per a cada persona, drets que “incloguin el dret a la cura, a les relacions afectives i a l’atenció a la dependència”, al marge de si es té parella o no[62]. Aquesta reivindicació de drets socials universals i individualitzats és la base d’algunes propostes de l’economia feminista en l’actualitat. A més, les lesbianes feministes van fer evident que la priorització del dret al matrimoni menystenia el “dret de filiació i protecció dels menors. (…) per a les parelles de lesbianes que decideixen tenir un fill mitjançant tècniques de reproducció assistida”, ja que, fins el 2008, només es permetia inscriure la criatura al registre com a fill/a de la mare biològica, i s’obligava a l’altra a passar per un procés d’adopció[63].

I per acabar de esprémer el cos i el símbol de la dona com a subjecte unívoc del feminisme, va venir la teoria queer amb la seva performativitat del sexe/gènere, tot acabant d’embolicar la troca amb allò de no es neix dona, sinó que s’arriba a ser-ho, i qüestionant que alguna vegada s’aconsegueixi[64]. En plena etapa de promulgació de lleis a favor de la igualtat de gènere, l’emergència de reivindicacions com la despatologització de les identitats transsexuals i transgènere i de crítiques a la Llei d’Identitat de Gènere per part de grups com Guerrilla Travolaka[65], amb iniciatives com una concentració davant de l’Hospital Clínic de Barcelona contra la psiquiatrització de les identitats trans, van evidenciar que les anàlisis i subjectes feministes s’estaven transformant profundament. Si els anys 80 i 90, la comunitat trans va lluitar pel dret a poder accedir a una operació de canvi de sexe, superar l’estigma i trencar la identificació entre sexe i opció sexual[66], aquesta nova generació plantejà el dret a transitar per diferents identitats sense imposicions mèdiques, judicials i ideològiques i cridaven a trencar amb els binarismes de gènere i opció sexual, a més de superar les desconfiances històriques que hi havia entorn als i les transsexuals i transgènere en alguns cercles feministes:

“El moviment feminista ha tancat les portes a dones transsexuals perquè es considerava que portaven amb si una càrrega de masculinitat implícita i de la mateixa manera, a homes transsexuals perquè reproduïen els valors d’una masculinitat patriarcal i enemiga. Però, ara que emergeixen noves formes de transitar i noves definicions del trans, qui realment se sent traïda per nosaltres és la comunitat transsexual que ens acusa de ser un obstacle per a la consecució dels seus drets amb els nostres discursos contra les categories d’home i dona exclusives i excloents” [67].

transfeminismo_byisaMoltes lesbianes feministes que no es trobaven còmodes al moviment feminista clàssic ni al moviment de gais i lesbianes van trobar un lloc en aquest nou discurs. Les que hi van participar van aportar noves teories, nous discursos i noves maneres de fer que han enriquit molt al vell moviment[68] i han incorporat les noves subjectivitats que ja de fet formen part del moviment feminista [69]. Bona part d’aquesta renovació se li deu a les lesbianes feministes que van fer aquest camí d’anada i tornada.

 

2.4. Institucionalització i autonomia, una tensió que travessa i construeix moviment

La gran divisió del moviment que es va produir a finals dels anys 80, i va implantar-se plenament als anys 90, va ser la generada pel procés d’oficialització de les propostes feministes amb la instauració de polítiques de gènere, els ajuts i subvencions per a organitzacions de dones; els instituts de la Dona, i altres departaments i oficines, que conformaren un nou espai de l’administració que es cobrí amb persones expertes, moltes d’elles dones del moviment feminista; l’absorció i control gradual dels centres de planificació familiar i les cases d’acollida que havia gestionat el moviment durant els 70 i 80, que els descarrega del seu caire reivindicatiu i transformador per convertir-se de caire més assistencial [70] i la creació de màsters i postgraus per formar personal en l’àmbit dels estudis de gènere, molts d’ells impulsats per feministes, que han proliferat en les darreres dècades, i on s’han format moltes activistes de noves generacions, fins al punt que algunes activistes parlen més de “feedback entre el feminisme de carrer, l’institucional i l’acadèmic” més que d’institucionalització dels estudis de gènere [71].

Tot i que la progressiva institucionalització era fruit de la lluita del propi moviment per millorar les condicions de vida de les dones, va generar desmobilització, una certa sensació de decepció i de cooptació del discurs i no pocs debats dintre del moviment sobre la relació amb les institucions [72]. De fet, algunes activistes pensen que el model de transició política va optar per una institucionalització del feminisme i la resta de moviments[73] com a forma de “governar la seva capacitat d’autonomia”, tot fent-se càrrec de les demandes del moviment i desplaçant la iniciativa. Així, es crea l’aparença de que “tot està sota control perquè es gestiona des de les institucions, i són aquestes les que delimiten el marc social legítim de reivindicació” [74].

Abordarem el procés d’institucionalització del feminisme fixant-nos en tres fenòmens coetanis i interrelacionats: la creació d’institucions governamentals, lleis i polítiques per actuar sobre la situació de les dones/les desigualtats de gènere i el sorgiment del ‘feminisme institucional’ vinculat a aquestes, i la dinàmica de relació que aquests tenen amb el moviment organitzat; la progressiva dependència de les subvencions municipals o governamentals per part dels espais feministes que treballen amb fons públics i la creació de projectes i estructures professionalitzades per part de dones del moviment per abordar temàtiques relacionades.

2.4.1. Institucionalització de les polítiques de gènere i del discurs feminista

A principis dels 90 diverses activistes coincidien que els canvis legals i formals i la institucionalització governamental del feminisme, havien construït un fals discurs igualitari que encobria les desigualtats i mantenia com a referent hegemònic el model masculí mentre silenciava la importància del moviment en els avanços assolits[75]. L’adopció internacional del gender mainstreaming (perspectiva de gènere) a les polítiques públiques acordada a la Cimera de la ONU sobre la Dona a Beijing (1995) introdueix les quotes d’acció positiva, la paritat i fa una transposició de les directives d’igualtat i equitat de gènere a escala estatal i nacional; multiplica les polítiques socials governamentals engegades als 80 i fa emergir un ampli sector polític-administratiu en aquest àmbit: agents d’igualtat, especialistes en gènere, àrees de la dona a diverses instàncies polítiques…

Durant la dècada del 2000, els canvis polítics a nivell estatal i català i l’ascens al govern de partits d’esquerra parlamentària intensifiquen el debat. Feministes com Anna Bosch, que havia estat alcaldessa de Mollet del Vallès durant la transició i fou molt crítica amb la política de partits, elaboren el Pla d’Acció 2003 per al programa d’acció sobre les dones de la Generalitat de Catalunya a petició de l’ICD. Bosch considerava que s’obria una nova fase en la relació entre el moviment i les institucions: un nou “espai de governança” per als moviments socials, on aquests “tenen la possibilitat de contaminar l’acció institucional amb els seus valors i objectius, per fer realitat les seves utopies, trobant un lloc per al seu no-lloc” [76]. A més, Bosch celebrava l’apoderament del moviment feminista català front les institucions, expressat com la capacitat de pensar-se i explicar-se a si mateix “des de la seva pròpia experiència, definir la seva ubicació en la societat, i des d’aquest lloc donar-se la llibertat de relacionar-se d’igual a igual amb el poder establert” per tal de desapoderar-lo [77].

Altres activistes remarquen que en aquesta etapa, i al voltant de la proposta de participació de l’ICD al Pla d’Acció per al programa d’acció sobre les dones de la Generalitat “va haver-hi moltíssima tensió interna, per com es va plantejar el Pla i per com es va avaluar”, i destaquen els límits de l’esfera institucional per integrar els sabers i pràctiques del feminisme en camps com el de la violència masclista.

“A la llei de violència masclista d’El Salvador van incloure la violència institucional. Aquest tema l’hem debatut aquí fa anys, i algunes ens vam encaparrar en què estiguès a la Llei catalana de violència masclista, i no ho vàrem aconseguir. No ho vàrem aconseguir amb el Tripartit, ni amb una dona feminista portant l’ICD. I una cosa fou la resposta jurídica que ens van donar, i l’altra la ideològica, expressada així, que ‘aquests països com no tenen Estat mai es reconeixeria com a tal’, és a dir, que qui garanteix que això s’acompleixi és l’Estat, l’Estat des d’aquesta percepció europea…” [78]

Al mateix temps, durant les dues legislatures de Govern Tripartit, van donar-se situacions de confrontació entre els feminismes i el Tripartit, sigui a escala municipal o nacional[79].

En el context actual, l’esclat de la bombolla financera i l’allau de reformes i ajustos estructurals posen de relleu les contradiccions del sistema socioeconòmic, d’entrada amb la tisorada a les institucions que promouen la igualtat i l’equitat i la inviabilitat de les polítiques i lleis per assolir-la en diversos àmbits. Al moviment feminista, els debats sobre la relació amb les institucions, les estratègies a utilitzar i la necessitat de redefinir i refundar la noció d’espai públic i béns comuns s’actualitzen de forma punyent.

12M_15M_2012

“S’ha de saber distingir quines coses s’han de fer des d’una forma institucionalitzada i quines no han de passar mai per una institucionalització. Avui hem de tenir clar això, i on ens hem de situar, ara mateix, és al carrer”[80].

“Per a mi, antipatriarcal vol dir també anticapitalista. Això, que ja ve d’abans, i és una tradició de més de 20 anys del feminisme (…) torna ara a néixer. Com acostem aquests espais i com construïm espais nous que enllacin amb les necessitats quotidianes que té tota la gent en aquests moments, això em sembla fonamental. I a la vegada (…) com ho encaixem amb un altre tema (…) ara sembla que davant les retallades i amb tot el moment de privatització i fallida d’allò públic, hem de reivindicar-ho. Però clar, no hem de reivindicar allò públic, atenció, perquè des del feminisme sempre hem dit que volíem refundar el que era públic. Perquè, per exemple, la Universitat tal com està, a mi tampoc m’interessa… i moltes de nosaltres ens trobem en aquesta contradicció, quan en realitat el que volem és estar fundant un espai alliberat, o una altra forma d’espai públic, i crec que nosaltres, des de les tradicions de què venim, que són molt diferents, i totes des del nostre lloc, podem dir alguna cosa”[81].

Des de la seva diversitat de postures, els grups i espais feministes estan donant una resposta unitària[82], el que inclou també plantejar propostes d’organització de la societat amb perspectiva feminista i anticapitalista basades en la democràcia directa [83].


2.4.2. Subvencions, autonomia, burocràcia

Quant a la relació amb les institucions per la via de les subvencions, algunes dones d’espais que les reben consideren que això no comporta coaccions o censura en el seu discurs i pràctiques polítiques[84]. Cal afegir, a més, que diverses organitzacions i espais que reben subvencions es consideren autònomes, en el sentit que se li donava als anys 70 els conceptes d’autonomia i independència, perquè no tenen vincles amb organitzacions polítiques de cap mena[85]. D’altres, consideren que aquests ajuts, tot ajudar a mantenir l’estructura, impliquen un cert condicionament i que la burocràcia derivada de la presentació de projectes i justificació de subvencions afecta al funcionament de les organitzacions, que depenen materialment d’aquests ingressos[86]. Per la seva part, els grups feministes autònoms que sorgeixen als anys 90 tenen un corpus ideològic variat, que en molts casos coincideix en la defensa de l’autoorganització i l’autogestió de les lluites polítiques i socials per tal de mantenir la independència respecte les institucions. En molts d’aquests grups la pròpia creació d’estructures organitzatives formals que funcionin amb subvencions és vista com un procés negatiu i perjudicial per al moviment, perquè les organitzacions han d’adaptar les seves polítiques i maneres de treballar als requisits i els dictats de les administracions [87]. En alguns casos, això ha suposat una divisió entre els grups que es col·locaven a una i altra banda de la barrera creada per la institucionalització. També s’ha donat un diàleg al respecte, en què unes han compartit la seva visió de l’autonomia i l’autogestió i altres han posat en valor que la lluita del moviment ha aconseguit espais i fons públics per a l’ús comú.

“Quan parlem d’autonomia no ens referim únicament a organitzar-nos en espais i grups de dones, sinó a intentar practicar una forma d’organització i gestió que depengui de nosaltres mateixes i no passi per demanar ajuts institucionals que sovint representen control i absorció del discurs. Provem d’autogestionar-nos des dels centres socials okupats de la forma més creativa possible, sense caure en la dinàmica ‘autogestió com a barra de bar’ ” [88].

“Vam triar fer aquest espai de debat a Ca la Dona perquè ens sentim part d’aquest altre Espai de Dones que empara la tradició de fer dels Moviments Feministes Autònoms de Barcelona. Ca la Dona és un espai batallat amb les institucions públiques, fruit d’una okupació històrica (…) que funciona assembleàriament i és mantinguda per totes les sòcies i per totes les dones que fan ús quotidià de la casa” [89].

“A la segona assemblea, que devia de ser d’unes 150 dones, ens vam tancar i vam ocupar l’espai, vam sortir a la televisió, als diaris, ens vam lligar amb cadenes a les reixes de la Bonnemaison”[90].

En general, els grups i organitzacions feministes han compartit recursos, tot i tenir diferents visions de com aconseguir-los. Per exemple, grups que no reben subvenció utilitzen tot sovint l’espai de Ca la Dona; dones i grups de la Coordinadora Feminista Autònoma van gestionar la barra de les festes de la Comissió 8 de març de Barcelona dels anys 1997, 2000 i 2001, destinant el fons a l’autogestió dels grups els primers dos anys i a les pròpies precarietats el tercer.

Algunes activistes plantegen que el debat autonomia-institucionalització no es pot abordar de forma rígida:

“Jo he viscut en la contradicció d’autonomia bona / institucionalització dolenta, tot i que sé que la puresa no existeix. La institucionalització pot ser quan arribes a fer coses ja no perquè hi creus sinó per aconseguir certs fins. (…) Però [a MAMBO després del subidon inicial] vaig arribar a la conclusió que certes pràctiques que poden ser feministes generen estrelles del rock: ‘organitzo tallers que poden semblar participatius i la que trec el llibre i faig les presentacions sóc jo, i no tinc interès a transformar res ni retornar res al grup’. (…) Però hi ha una tensió que anomenem institucionalització, hi ha gent que no demana subvenció però s’està muntant el seu txiringuito[91].

“Jo igual en uns inicis era molt més crítica, i pensava que rebre subvencions era institucionalització. Actualment hem matisat aquesta idea. Per a mi el límit està fins quin punt ens marquen el contingut del que fem, és a dir, no ens estarem institucionalitzant si podem mantenir sense problema uns mínims de discurs i enfocament propis. Per altra banda, rebre suport econòmic d’institucions públiques ens permet arribar gent que no té diners per rebre un curs, sense tenir que precaritzar-nos nosaltres. De fet, la prevenció de les violències de gènere, així com l’educació afectivo-sexual hauria d’estar al currículum educatiu, ser obligatòria i estar garantida per les institucions públiques. Rebre diners públics per dur a terme aquesta tasca des d’una perspectiva feminista és institucionalitzar-se? Institucionalitzar-se és canviar el discurs, i que estigui en la línia del que et diuen que has de dir des d’una estructura de poder.”[92].

“Una cosa important en el debat feminista és què significa institucionalització, un punt calent, roent a foc viu, perquè: és institucionalitzar-se qualsevol tipus d’associació que accepta una subvenció o la demana a òrgans oficials? Ho és crear un estatus legal que implica una jerarquia tot i que només sigui a nivell formal i pràctic? De debò són menys institucionals totes les formes d’organització que no inclouen ambdós elements? Aquí hi ha un gran tema no resolt”[93].


2.4.3. Creació d’estructures: informalitat, militància, professionalització, relacions de poder

Algunes organitzacions veuen la institucionalització com a creació d’estructura en sentit positiu, ja que entenen que els drets de les dones també necessiten de recursos per poder portar a terme una feina més a llarg termini i amb més capacitat d’incidència política. La qüestió fonamental és com s’emmarca la construcció d’organització en el procés general del moviment, i “quin rol i contribució ha de tenir cada organització en el procés principal de construcció de moviment si es vol aconseguir un canvi social”[94]. De fet, aquesta reflexió acompanya el moviment des de fa dècades. Als inicis dels 90, grups feministes de llarg recorregut, com el Grup de Dones el Safareig de Cerdanyola, consideraven que una de les principals dificultats del moviment era la falta de “fons i recursos gestionats per les dones del moviment feminista” [95]. Algunes investigacions d’organitzacions favorables a la creació d’estructures plantegen que les organitzacions i grups feministes han de replantejar-se la seva relació amb els diners[96].

A més de la manca de recursos, diverses activistes feministes creuen que la manca d’estructures estables ha estat un dels factors que ha portat a la desaparició de diversos espais organitzatius des dels 70 fins l’actualitat[97]. Algunes consideren que, en general, el moviment feminista no s’ha organitzat en estructures estables i fixes per la seva pròpia naturalesa.

“Les dones, en general, no hem tendit a generar una estructura o una organització forta, homogènia, aglutinadora; possiblement per la pròpia naturalesa del feminisme i els nostres punts de partida, potser també per la socialització tradicional de les dones. No ens agrupem entorn a grans lidereses o organitzacions jeràrquiques. Pot haver-hi una falta de reconeixement entre nosaltres, però també una cultura de funcionament que tendeix a l’horitzontalitat, la dispersió o la xarxa”[98].

Alhora, constituir estructures estables ha servit per assolir una continuïtat organitzativa en els espais i grups del moviment i per brindar serveis i realitzar certes tasques en profunditat (recerca, informació, formació, atenció, assessoria) amb qualitat. De fet, algunes activistes opten per diferenciar entre les estructures per realitzar activisme/militància feminista i les que realitzen activitats de forma professionalitzada.

“En el marc del debat dintre de les organitzacions, jo sóc pro-professionalització, perquè tot el tema del voluntariat sovint es fa per abaratir costos i acaba precaritzant, traient reconeixement i importància a feines que són tan rellevants com d’altres. Segons la meva opinió, una cosa és militància, l’altra voluntariat i l’altra la feina i està bé mantenir la separació. Nosaltres vam tenir un debat sobre la professionalització i ens vam llançar ja fa uns anys. Per tant, en aquest moment ens vam replantejar la relació amb el moviment feminista i des d’on hi treballàvem. L’objectiu general sí que és la transformació feminista, però diferenciem la militància de la nostra feina, tot i que la nostra mirada sempre és feminista” [99].

En tot cas, la dificultat de separar militància i treball remunerat és un dels obstacles amb què es troben els espais feministes que tenen càrrecs professionalitzats:

“Del 96 a ara hem tingut com set o vuit secretàries; no podem pagar sous gaire bons; la feina que tenen és molt solitària; són perfils difícils, que de vegades cremen. Han de fer moltes tasques, gestionen diners, han de tenir capacitat de decisió i responsabilitat. De vegades qui fem treball voluntari no sabem cuidar la relació amb la contractada que cobra un sou, perquè, no per això ho ha de fer tot ella o saber fer de tot. És una relació difícil. En una ONG hi ha un equip directiu a sou i el treball és acompanyat i dirigit. Es pot parlar de professionalització. Aportes feina però això no vol dir que sigui la teva militància, al feminisme les que hi treballen són activistes. Separar la professionalitat de la militància és un dels problemes que hem anant detectant”[100].

Un altre problema en el funcionament d’aquestes estructures han estat els conflictes i les relacions de poder.

“(Al CCFCB) estàvem algunes que havíem passat per moltes lluites i crèiem que tenir un Centre de cultura per a dones subvencionat era quelcom positiu, i estaven les joves que volien començar com comencen els grups normalment, amb menys dones a l’equip de gestió… Jo vaig participar recolzant el grup de joves perquè sempre he estat participant a l’espai més anarka, però entenent les grans. Així que les joves van marxar i les grans es van quedar i em vaig quedar com la traïdora perquè els deia que les havien d’escoltar, i gent que deia ‘de tu no ens podem fiar’. Unes volíem un centre transparent on tot es discutís en assemblea, on hi hagués un grup ampli amb molta gent que pensés el centre, i altres pensaven en una directora que portés el centre. (…) Va començar a funcionar amb un mandat de dos anys la primera junta (…) i al cap d’un any, dividides, presenten la dimissió i surt una comissió gestora provisional on ens trobem gent que tornem perquè no es perdi la Bonnemaison. Unes cent persones, la gestionem quatre mesos. Es fan eleccions i surto escollida (…) Ve un temps de tranquil·litat de quatre anys. Després (…) considero que he de marxar i deixar venir a altra gent, sempre he dit que no es podien fer més mandats perquè si no la gent no es mou del seient. De fet ara ho han canviat”[101].

“Falta molta pràctica (en la introducció de la perspectiva feminista a les organitzacions). Ser una organització feminista no implica no equivocar-se, ens costa treballar el tema del poder.”[102].

“Hem tingut conflictes molt bèsties dins l’associació, com a tot grup humà, i no per ser feministes els hem sabut gestionar millor. Hem tingut desastres i procesos molt dolorosos, tristos i mal gestionants. Ara bé, de totes les experiències viscudes ens emportem aprenentatges i actualment, per exemple, som conscients que necessitem ajuda externa per facilitar la comunicació i la gestió d’alguns conflictes. Estem en procés d’aprenentatge i experimentació amb la metodologia del treball de processos.”[103].

“Sabem que hi ha pràctiques dintre dels grups de dones i de les ONGD que intenten replicar les estructures patriarcals i els valors que estem provant de deconstruir. Així que, tot i que els valors poden orientar-nos en la construcció de les nostres organitzacions i moviments, no n’hi ha prou amb parlar sobre com són d’importants o quant hi creiem. Hem de posar en pràctica principis, mecanismes, polítiques internes i recursos clars per aconseguir convertir aquests valors en una realitat”[104].

“El feminisme és una lluita contra tot tipus d’abusos de poder i opressions: contra les jerarquies, la subordinació i les estructures de poder. Mentre que, en teoria, les organitzacions feministes tenen aquests objectius, en realitat, les dones que les composen són producte de les seves societats i tot sovint no estan preparades per viure en estructures igualitàries i no jeràrquiques. Hem observat que la majoria de les organitzacions feministes tenen un matriarcat que controla tota la organització i té poca tolerància als canvis. Les responsables de les organitzacions i les seves estructures de gestió tot sovint tenen jocs de poder amb els i les seves subordinades, que creuen en els ideals feministes, i sovintegen els dobles sedassos” [105].


2.4.4. Cooperar i no competir en temps de crisis

El context de crisi actual, que està afectant seriosament a les organitzacions del tercer sector (entre elles, les feministes) ha provocat que aquests conflictes o situacions de desigualtat emergissin o s’agreugessin[106]. D’altra banda, també està sent una oportunitat per practicar el suport mutu, i generar xarxes on compartir projectes, recursos i informació.

“Estem totes precàries i hi ha una lògica que sempre és igual a l’hora de repartir diners. Aquesta té a veure amb que totes les tasques tenen el mateix valor econòmic, siguin tasques d’oficina, de coordinació, de formacions o de disseny de materials. De totes formes aquesta lògica pot ser flexible segons les necessitats del grup. En alguna ocasió, alguna ha assumit cobrar el seu sou més tard, si una altra companya ha necessitat els diners abans. La gestió dels recursos de manera flexible pot ser dificultosa i lenta, però és essencial entre nosaltres. Per altra banda, el tema de la xarxa és quelcom que volem alimentar més (…) Per exemple amb Drac Màgic, quan vam començar ens haviem reunit [amb elles], perquè per a nosaltres és molt positiva la transmissió de coneixement (…) Poder explicar-te estratègies de superviviència o compartir recursos i col·laborar quan, per exemple, arriba una gran proposta de projecte i cridem a companyes d’una altra organització que fan coses semblants i ho fem plegades. (…) Un altre tema a compartir entre organitzacions pot ser les estratègies pedagògiques a l’hora de fer tallers i els grans dilemes que tenim. (…) Vivim en un món molt competitiu que pretén que ens donguem cops de colze unes a altres, perquè el treball és limitat i els diners també i totes volem viure d’això. (…) Com a alternativa a aquest model creiem en el suport mutu i en generar xarxa, i de fet aquestes xarxes han funcionat (…) a tot tipus de nivells.”[107].

De fet, algunes activistes pensen que el fet que les organitzacions del moviment feminista no tinguin una estructura tan professionalitzada com les ONG les pot ajudar a afrontar la situació de crisi i buscar solucions col·lectives amb més facilitat i eficàcia que altres sectors.

“Les ONG que s’han consolidat tant, gairebé són multinacionals i tenen estructures que pesen i condicionen. Dins el moviment feminista hi ha professionalització a un nivell baix, no ens ha condicionat gaire, ara hem de posar més imaginació però ens en sortirem més fàcilment. Haurem d’actuar en els dos fronts, molta imaginació i recuperar el que sempre hem fet, low cost, anar a mínims. Les crisis sempre són una oportunitat, hi ha sectors de dones que se sentiran cridades a participar altre cop al voluntariat, a donar temps, cura, atenció, llibres, espais, el que sigui. Haurem d’assajar un banc de temps i de serveis d’intercanvi en la mesura del que podem”[108].

En aquest sentit, cal dir que els espais i grups feministes estan posant en marxa estratègies de suport mutu per fer front a les dificultats que suposa la crisi i la manca de recursos. En el cas de Ca la Dona, la impossibilitat de pagar el lloguer des del 2011 fins al 2012 va portar-les a utilitzar espais cedits per altres associacions[109]. En aquesta línia, entre els feminismes organitzats entorn al procés de mobilització i resistència front els ajustos pressupostaris que s’engegà el 15 de maig de 2011 hi ha una voluntat explícita de bastir xarxes i generar alternatives per afrontar aquesta situació. Feministes Indignades, espai de “confluència de diferents feminismes” es planteja com un dels objectius a assolir en dos anys el “generar xarxes feministes de suport i ajuda mútua en l’àmbit del treball productiu i reproductiu, habitatge, salut i criança”, tot partint de la idea que no només són “una xarxa d’intercanvi d’idees, sinó un grup de suport”[110].

Indignades_12M2012

 


 

[1]
Algunes referències són Davis, Angela. Sexo, raza y clase (1981); Rich, Adrienne. Hacia una política de la localización, en Sangre, pan y poesía. Prosa escogida 1979-1985. Icària Editorial. Barcelona, 2001.

[2]
Anzáldua, Gloria. Movimientos de rebeldía y las culturas que traicionan. En VVAA: Otras inapropiables: feminismo desde las fronteras.
Traficantes de Sueños. Madrid, 2004, pàg. 79.

“Així que no em doneu els vostres dogmes i les vostres lleis. No em doneu els vostres banals déus. El que vull es comptar amb les tres cultures: la blanca, la mexicana, la índia. Vull la llibertat de poder tallar i modelar el meu propi rostre, tallar l’hemorràgia amb cendres, modelar els meus propis déus des de les meves entranyes. I si anar a casa m’és negat, aleshores hauré d’aixecar-me i reclamar el meu propi espai, creant una nova cultura -una cultura mestissa- amb la meva pròpia fusta, els meus propis maons i la meva pròpia arquitectura feminista”.

[3]
Araya, Mariel. Ponència Les altres formes de participar de les dones immigrades. A Sabem fer i fem saber. Trobada de dones a Catalunya. Xarxa Feminista. Barcelona, 2006.

[4]
As. Yemanjà. Genealogies femenines: les dones migrades a Catalunya. 20 anys d’associacionisme en femení. 2010, pàg. 8.

[5]
Ibídem, pàg. 10.

[6]
Terminologia proposada per organitzacions com Diàspora Solidària. Seminari “Migrades, ciutadanes transnacionals”, organitzat per la Fundació Indera (11 al 16 de maig de 2011, Barcelona).

[7]
Leticia Cruz López (Fundadora de l’Associació Mujeres pa’lante, Maloka Colòmbia. Actualment és Coordinadora de la Casa Iberoamericana de la Dona a Barcelona i integrant de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores -Associació Dinamitzadora a Catalunya [XIDPIC-CAT] i l’Agència de Notícies “La Independent”). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització, 25/7/2012.

[8]
Sara Cuentas, Comissió de Gènere de la FCONG, Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament, intervenció a la devolució de la primera edició de la recerca, 2 d’abril de 2014.

[9]
Sara Cuentas, Comissió de Gènere de la FCONG, Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament, aportacions posteriors a la devolució de la primera edició de la recerca, 2 d’abril de 2014.

[10]
Sara Cuentas, Comissió de Gènere de la FCONG, Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament, intervenció a la devolució de la primera edició de la recerca, 2 d’abril de 2014.

“ A través de la xarxa precisament també ens hem anomenat de desenvolupament, per aquesta tasca de connexió transnacional nord-sud, no des de la visió verticalista de països pobres i rics, sinó des d’una connexió més horitzontal, que és la que fem nosaltres”.

[11]
Carla (feminista negra lesbiana, immigrant sense papers): La opresión múltiple, género, raza y clase, Mujeres Preokupando 8.

“sento la necessitat de desafiar les feministes blanques amb qui comparteixo espais polítics (…) a reflexionar sobre el seu privilegi de raça, de classe, davant la majoria de dones la veu de les quals està silenciada perquè viuen preocupades per la supervivència econòmica, la discriminació racial… i que no tenen la mateixa disponibilitat de temps, perquè tenen fills, dos curros i només tenen lliure un cop a la setmana, ni la mateixa oportunitat per a crear discurs i articular de forma escrita la seva opressió. Perquè no tenen els diners per accedir als mitjans de producció, ni el temps..”.

[12]
As. Yemanjà. Genealogies femenines: les dones migrades a Catalunya. 20 anys d’associacionisme en femení. 2010. Pàg. 8 i 10.

[13]
Juliano, Dolores. Las que saben. Subculturas de mujeres. Col. Cuadernos Inacabados. Ed. Horas y Horas. Madrid 1998, pàg. 19.

[14]
Ibídem, pàg. 84.

[15]
Ibídem, pàg. 72.

“En realitat, l’occidentalització del món ha significat en molts casos la pèrdua de patrons culturals més favorables per a la dona (…) substitució de la filiació matrilineal per la patrilineal, de les religions politeistes (amb forta presència de de deesses femenines i sacerdoci de les dones) per les religions monoteistes patriarcals, la substitució de les medicines tradicionals en què les dones tenien accés directe a les
pràctiques curatives per la medicina occidental… La implantació dels nous models econòmics, per la seva banda, ha augmentat les càrregues de les dones del món pobre, trencant les xarxes de solidaritat i les estratègies de supervivència tradicionals, produint els fenòmens de feminització de la pobresa”.

[16]
Santa Cruz, Úrsula (col·lectiu Qatary Perú). Invisibilidad, activismo y práctica política transnacional. Femigra 2012, Mesa de Participación, empoderamiento y política.

[17]
Juliano, Dolores. Las que saben. Subculturas de mujeres. Col. Cuadernos Inacabados. Ed. Horas y Horas. Madrid, 1998, pàg. 84.

“les dones dels sectors populars disposen de xarxes de suport més àmplies i més ben articulades que les dones de sectors mitjans i alts, i (…) les mestresses de casa solen compensar el seu aïllament professional amb xarxes de relacions més extenses i més actives que les que desenvolupen les dones que treballen fora de la llar”.

[18]
Araya, Mariel. Les dones migrades a Catalunya. a Mirades on line, Associació Atzavara-Arrels.

“Altres dones es reuneixen per fundar espais de trobada davant de necessitats molt concretes com per exemple en el projecte Mae brasilera on un grup de mares volen tenir un espai de recolzament mutu, de ‘mercadillo’ de roba i utensilis de criatures, d’intercanvi de sabers davant la manca de les àvies, les tietes… i que s’implementa en el marc de la Xarxa de les Dones Immigrades a Catalunya”.

[19]
Garcia, Gemma. La dona africana és la creadora d’estratègies de supervivència. Entrevista a Remei Sipi. Setmanari Directa 197.

“inicialment la tontina era un grup d’estalvi popular exclusivament de dones (ara els homes també en fan) amb molta presència al Senegal, Nigèria i Ghana. Sorgeix quan les dones decideixen crear una economia popular on la base sigui la confiança. Es reuneixen i determinen una quantitat que cada dona posarà sobre la taular el primer dia, confiant en la paraula d’honor. Aleshores es fa un sorteig per establir un ordre. La primera recull els diners de la resta i els pot invertir on vulgui i així successivament”.

[20]
Leticia Cruz López (Fundadora de l’Associació Mujeres pa’lante, Maloka Colòmbia. Actualment és Coordinadora de la Casa Iberoamericana de la Dona a
Barcelona i integrant de la XIDPIC-CAT i l’Agència de Notícies “La Independent”). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització,
25/7/2012.

[21]
Ibídem, pàg. 18.

“les estratègies defensives del major nombre de dones, durant la majoria del temps, amb gran diversitat de pràctiques, un nivell minso
d’autoconsciència i poques possibilitats de comunicació i intercanvi d’experiències, no es transformen en discurs legítim sobre les dones; mentre
que la reivindicació feminista, molt més lligada a límits històrics i geogràfics concrets, es veu a si mateixa i es reconeix com el discurs que
representa totes les dones”.

[22]
Leticia Cruz López (Fundadora de l’Associació Mujeres pa’lante, Maloka Colòmbia. Actualment és Coordinadora de la Casa Iberoamericana de la Dona a
Barcelona i integrant de la XIDPIC-CAT i l’Agència de Notícies “La Independent”). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització, 25/7/2012.

[23]
Clarisa Velocci (Genera), Diàleg sobre feminisme, institucionalització i autonomia, 25/07/12.

[24]
Garaizábal, Cristina. El estigma de la prostitución. En Briz, Mamen y Garaizábal, Cristina, coord. La prostitución a debate. Por los derechos de las prostitutas. Madrid: Talasa, 2007. Holgado, Isabel. Todas las voces para un solo concierto feminista, a Prostituciones: Diálogos sobre el sexo de pago. Icària. Barcelona, 2008, pàg. 13.

[25]
Dades d’Àmbit Dona, Hetaira i Grup Socialista al Congrés. Polémica por el plan contra la trata. Diagonal, 15 de març de 2007.

[26]
Juliano, Dolores. La telaraña de las redes migratorias. En Informe Anual sobre el Racismo en el Estado español. Icària. Barcelona, 2002.

L’Informe Criminológico. Trata de Seres Humanos (con fines de explotación sexual). Unidad Técnica de la policía judicial de la Guardia Civil, Madrid, 2005, documenta l’existència d’aquestes xarxes i certifica que la majoria de treballadores sexuals migrades no ho fa de forma forçada.

[27]
G. Grenzner, Joana. Entrevista a Martha Marchán. El Temps, desembre de 2003.

[28]
G. Grenzner, Joana, entrevista a Clarisa Velocci per a Pikara Magazine, abril de 2012.

“70% de les multes a prostitutes al carrer a qui hem presentat al·legacions de 2008 a 2011 van imposar-se a dones que podrien estar en una situació
de prostitució forçada, el que implica una revictimització, ja que la violència institucional es dóna sobre altres violències que pateixen les
dones, perquè no poden marxar, no tenen llibertat de moviment”.

[29]
Cañizar Bel, Betlem. Encontre de Feminismes Dissidents a Ca la Dona, 24/3/12.

[30]
Durant anys la Red Española contra la Tracta i el Fòrum Social contra la Tracta han denunciat que l’Estat espanyol incomplia el Protocol de l’ONU
sobre Tracta (2000) i el Conveni Europeu contra la Tracta de 2005, que obliguen a establir un protocol per identificar les víctimes i donar-los un
permís de residència i treball independentment de la seva situació administrativa i de si col·laboren o no amb les autoritats. La darrera reforma
del reglament de la Llei d’Estrangeria i la promulgació d’un nou Protocol d’atenció a Víctimes de Tracta el 2011 preveuen garantir aquests drets,
tot i que les entitats especialitzades reclamen que es garanteixi la seva intervenció i col·laboració en totes les fases del protocol i afirmen que
no s’aplica correctament.

[31]
Dahan, Sylviane. Vocal de dones de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona: ¿Dónde están los hombres? Público.es, 31 d’agost de 2012.

“si compartim amb entitats com Hetaira el rebuig a la fustigació administrativa que pateixen les persones prostituïdes, no podem acompanyar-les en
la seva apologia del “treball sexual”. Aquest discurs no fa més que banalitzar la prostitució, negant la seva violència intrínseca, emmascarant la
seva cruel realitat i usurpant la paraula de qui més dificultats tenen per prendre’l: la majoria de dones explotades. Així, els interessos
corporatius d’una minoria s’alcen contra l’interès general i acaben prestant un inestimable servei a la indústria proxeneta”.

[32]
Vocalia de dones de la FAVB. Comunicat contra l’enduriment de la Ordenança del Civisme, 22 de març de 2012.

“Les dones que es veuen abocades a fer carrers a la nostra ciutat –essencialment estrangeres procedents de regions econòmicament deprimides–
representen un col·lectiu especialment vulnerable, sovint sotmès a situacions de violència extrema per part de xarxes proxenetes, pobresa o
marginalitat. Es tracta, doncs, d’una franja de població que requereix una especial protecció per part de les administracions públiques. Per
contra, una actuació municipal que expulsi aquestes dones de l’espai públic, criminalitzant-les, només pot augmentar la seva vulnerabilitat,
fent-les inaccessibles als serveis i associacions que els donen suport”.

[33]
As. Yemanjà. Genealogies femenines: les dones migrades a Catalunya. 20 anys d’associacionisme en femení. 2010. Pàg. 10.

[34]
G. Grenzner, Joana. L’estratificació ètnica del treball de cura és una etapa més en l’atac frontal als drets dels i les treballadores. Entrevista a la sociòloga Saskia Sassen. La Independent, 19 de maig de 2011.

[35]
As. Yemanjà. Genealogies femenines: les dones migrades a Catalunya. 20 anys d’associacionisme en femení. 2010. Pàg. 17.

[36]
Bosch, Anna; Grau, Elena i Carrasco, Cristina. El mito del homo economicus. A Mujeres que alimentan la vida. Selección de textos (1996-2008). Icària. Barcelona, 2010. Pàg. 123.

“Qui són aquest 20% d’afortunats que estan al cantó afavorit, que no tenen en perill el seu benestar i gaudeixen sense risc ni exclusió dels
avantatges d’una societat moderna? (…) Són els homes ni massa joves ni massa grans, sans, de classe mitjana, autòctons, educats en el
catolicisme, blancs i heterosexuals. Aquests homes que surten a treballar diàriament descansats, ben alimentats, saludables, nets, satisfets
afectiva i sexualment, sense responsabilitat en la cura d’altres persones, tot sabent que quan tornin a casa a la nit se la trobaran neta i
ordenada, a punt per a rebre’ls, i les seves famílies -pare, mare, filles i fills- ateses. Aquesta minoria (i en aquest cas estem parlant de debò
d’una minoria) d’homes que no presenten situacions de fragilitat, esdevindria la base sociològica del model abstracte anomenat homo economicus,
subjecte de la teoria econòmica liberal i, per tant, personatge clau dels models econòmics”.

[37]
Carrasco, Cristina. La sostenibilidad de la vida humana: ¿un asunto de mujeres? Mientras Tanto 82. 2001.

[38]
Carrasco, Cristina: Hacia una nueva metodología para el estudio del tiempo y del trabajo. Taller internacional Cuentas de Salud y Género, 18 y 19 de octubre de 2001, CEPAL, Chile.

[39]
Del 2000 al 2005, la Xarxa va convocar una Vaga de Dones per reclamar que la despesa militar s’inverteixi “en cuidar i no matar”. Diversos grups
van donar suport a les seves convocatòries i només el sindicat CGT va fer una crida a les seves afiliades per secundar la vaga durant dues hores a
la convocatòria de 2002. Diagonal, núm. 1. Especial Crisis de los Cuidados. Maig de 2005.

[40]
La Plataforma d’Acció de la Conferencia de l’ONU sobre la Dona de 1995 insta a fer comptes satèl·lits que incloguin el treball domèstic,
reproductiu i l’agricultura de subsistència a la comptabilitat dels països. Els comptes satèl·lits són una proposta de la Campanya Internacional
per un Salari pel Treball sense Sou, als anys 70, i que recolliren les economistes feministes.

[41]
Feministes Indignades: La revolució serà feminista o no serà. 22 de maig de 2011.

“Volem una transformació del model (capitalista) de desenvolupament econòmic i social actual, cap a un que estigui al servei de les persones i el
planeta (…) Exigim que les treballadores domèstiques i empleades de la llar estiguin incloses en el règim general de la seguretat social i
tinguin dret a negociació col·lectiva; que es comptabilitzi el treball domèstic, reproductiu i de cura com a part de la riquesa dels països; el
reconeixement de les tasques de cura de les persones, les llars, la vida i la seva socialització completa: també, el dret a decidir lliurement si
volem o no cuidar, el dret a rebre la cura i decidir per qui i com som cuidades i cuidats i el dret a l’autocura. En resum, el dret a la
cuidadania, un dret que ha estat proposat i reivindicat des del feminisme”.

[42]
G. Grenzner, Joana. Migrades als mitjans, doblement nouvingudes. Per una informació amb perspectiva de gènere, classe i ètnia. A VVAA. Es busquen còmplices. Per un tractament informatiu equilibrat de les dones migrades als mitjans de comunicació. ACSUR-Las Segovias, Barcelona, 2010, pàg.36.

“L’antropòloga Adriana Kaplan, coordinadora del Grup Interdisciplinari per a la Prevenció i l’Estudi de les Pràctiques Tradicionals Perjudicials de
la Universitat Autònoma de Barcelona, afirma: ‘És un tema tremendament mal tractat. Estem reforçant l’estigma que ja recau sobre aquestes persones
i l’abordatge que fem és criminalitzador. Quan t’ataquen, et refugies. Com? Duent les nenes a Gàmbia o a on sigui. És important contextualitzar,
entendre el significat i per què té tant arrelament. Una de les experiències que més m’ha marcat va ser una trobada amb una dona africana que em va
dir: “Jo no sóc una criminal, jo m’estimo la meva filla”. Qüestionem fins i tot la forma d’estimar els seus fills’”.

[43]
VVAA. Es busquen còmplices. Per un tractament informatiu equilibrat de les dones migrades als mitjans de comunicació. ACSUR-Las Segovias, Barcelona, 2010, pàg. 24.

[44]
Bouteldja, Houria. Les dones blanques i el privilegi de la solidaritat. IV Congrés de Feminisme Islàmic. Madrid, octubre 2008.

[45]
L. Gil, Silvia. Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Ed. Traficantes de Sueños. Madrid, 2010, pàg. 221.

[46]
Holgado, Isabel. Todas las voces para un solo concierto feminista, a Prostituciones: Diálogos sobre el sexo de pago, Icària. Barcelona, 2008, pàg. 9.

“L’objectiu prioritari de qualsevol feminisme ha de ser facilitar que la multiplicitat d’interessos femenins, que les ‘altres’ dones, puguin
expressar les seves demandes, tenir veu pròpia, en igualtat de condicions. És aquesta l’obligació de tota feminista sincera, però es
responsabilitat primera de les dones que ocupen situacions de poder. Tot i que això ens sacsegi moltes de les nostres certeses i ens confronti amb
la nostra participació en realitats que ens desagraden. Tot seguint a Puigvert, el feminisme ha de ser dialògic, això és, defensar la igualtat
mitjançant el respecte i l’escolta de les diferents veus..”.

[47]
Leticia Cruz López (Fundadora de l’Associació Mujeres pa’lante, Maloka Colòmbia. Actualment és Coordinadora de la Casa Iberoamericana de la Dona a
Barcelona i integrant de la XIDPIC-CAT i l’Agència de Notícies “La Independent”). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització,
25/7/2012.

[48]
GLFB. El vestit nou de l’emperadriu. Ponència presentada a les Jornades Feministes Estatals, Granada, 2000.

[49]
Paqui Ocón Burgos (GLFB, Mambo, Revoltosa). Taller preparatori de l’estudi, 18/7/2011, Ca la Dona.

[50]
GLFB. El vestit nou de l’emperadriu. Ponència presentada a les Jornades Feministes de Còrdova, 2000.

[51]
Les Tenses. Joves i autònomes. Revista de Ca La Dona, núm. 29. Dossier On són les joves? pàg. 20-21.

[52]
Entrevista a Joana G. Grenzner (Les Tenses, Coordinadora Feminista, XIDPIC-CAT, Feministes Indignades).

“hi ha una certa tendència en algunes dones grans (…) a generar una relació mare-filla, però molt més perversa, perquè hi ha una situació de
poder on tu ets la nena (…) tenen dificultats per atorgar reconeixement, autoritat i legitimitat a dones més joves (…) també hi ha altres que
et reconeixen i amb les que treballes bé, i que t’ensenyen coses sense maternalismes, i aprenen del que tu els puguis aportar (…)”.

[53]
Barry, Jane i Djorjdevic, Jelena. ¿Para qué queremos la revolución si no podemos bailar? Ed. Horas y Horas, 2010.

“Un dels problemes més grans als quals les activistes els diuen que s’han d’enfrontar té relació amb guanyar-se el respecte. Perquè totes hem de
guanyar-nos els galons. Realment no saps mai què necessitaràs per aconseguir-ho. No hi ha fórmules. (…) Com que és tan esmunyedís, una vegada que
sents que per fi t’has guanyat el respecte i la credibilitat, no els compartiràs lleugerament. Tothom que vingui després de tu se’ls haurà de
guanyar amb molt d’esforç. Podem veure’ns amb un trencament dolorós, basat en els nostres models mare-filla, que ens obliguen a rebutjar i negar el
que va ser primer per començar quelcom nou. O podem celebrar que haguem arribat tan lluny. Que una generació sencera d’activistes hagi creat aquest
espai que tenim, aquí i ara, per explorar el canvi i per canviar juntes”.

[54]
Paqui Ocón Burgos (GLFB, Ca la Dona, MAMBO, Revoltosa) a VVAA: I moltes altres dones, CCDFCB, 2007.

[55]
Otero, Montse i C. Bel, Betlem a Desafíos y oportunidades de los feminismos. Diagonal 127, 27 de maig de 2010.

“les veus discordants de les transfeministes han estat acollides amb un reconeixement excepcional, ja que no és el més freqüent que les veus molt
joves siguin tan fàcilment escoltades i autoritzades. Potser hauríem de preguntar-nos si les raons estan en el moment polític, l’aprenentatge previ
del moviment feminista o la forma com s’han manifestat. (…) Les ‘àvies’ hauríem de deixar l’espai polític necessari perquè puguin expressar-se i
actuar amb les seves idees i els seus modes propis. La casa dels feminismes no és la casa d’unes a què altres s’incorporen, sinó la casa oberta de
totes les que estem. S’haurien d’evitar expressions del tipus ‘les dones joves s’incorporen, venen o s’acosten’ perquè elles són on són perquè han
arribat ara. Igualment, deixar de pensar que ‘això nosaltres ja ho vam discutir’ o ‘això fa 20 anys que ja ho vam dir’. (…) Les dones joves podem
acceptar escoltar, voler aprendre de l’experiència d’altres dones. Però fer-ho des de l’intercanvi i l’empatia no sempre és fàcil. Perquè també
volem que s’escolti i accepti les nostres visions de les coses, per inexpertes que siguin -si és que ho són-, perquè en tot cas, són. Són el que
sentim, són el que fem, el que desitgem en aquest moment, que és el present, i per tant, el nostre repte”.

[56]
Entrevista a Montse Otero (Ca la Dona, Xarxa Feminista).

[57]
Antònia Pallach, membre de Ca la Dona, a la Trobada de Feminismes Dissidents, 24/03/12.

[58]
Amman, Gretel, citada en L. Gil, Silvia. Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Traficantes de Sueños. Madrid, 2010, pàg. 60.

“Clarifiquem aquesta qüestió. Sí a la igualtat per tot el que fa als drets humans; no a la igualtat així que signifiqui una forma d’assimilació.
(…) Les que no ens volem integrar en aquest sistema perquè no ens agrada ni és el nostre, les que no som heterosexuals, no comptem, estem
excloses. Ja és hora que ens assabentem: La igualtat només és per a unes quantes!”.

[59]
A les Jornades Feministes Estatals sobre Lesbianisme de 1989 foren les lesbianes (concretament, el Col·lectiu de Feministes Lesbianes de Madrid)
les que van introduir el debat sobre la pornografia, l’ús de joguines sexuals i les pràctiques S/M al si del moviment. Això va provocar un fort
desacord amb grups com la Red Amazonas.

[60]
Ramajo Garcia, Bárbara. Sobre l’heteronormativitat com a eix de poder. Reflexions sorgides de l’Escola Feminista d’Estiu 2011. A Revista Ca la Dona núm. 74, pàg. 15.

[61]
GLFB. El vestit nou de l’emperadriu. Ponència presentada a les Jornades Feministes de Còrdova, 2000.

[62]
Estella, Marta: Lesbiana? Encantada, és un plaer. A Rodríguez, Eugeni i Pujol, Joan. Dels drets a les llibertats: Una història política de l’alliberament GLT a Catalunya (FAGC 1986-2006), pàg. 79.

[63]
Ibídem, pàg. 78.

“Fa pocs dies (2008) s’ha aprovat que les parelles de lesbianes casades puguin inscriure el fill directament al registre. Ideològicament s’ha fet
un pas enrere en fixar com a requisit el matrimoni, ja que fa molts anys que s’havien desterrat les discriminacions entre fills matrimonials i no
matrimonials”.

[64]
Solà, Míriam i Missé, Miquel: La lluita per la despatologització trans, una lluita transfeminista. Ponència presentada a les Jornades
Feministes de Granada de 2009.

“volem apostar per entendre el gènere com un dispositiu de poder que imposa de forma rígida, violenta i jerarquitzada les categories d’home/dona i
masculí/femení amb la finalitat de produir cossos que s’adaptin a l’ordre social establert. D’aquesta manera, aquest sistema permet explicar
l’opressió de tots aquells individus que no entren en la bipolarització dels sexes que ha dissenyat el patriarcat i transgredeixen les fronteres de
la sexualitat heteronormativa. Volem partir que el gènere, en interacció amb la raça, la classe i la sexualitat, és un mecanisme de poder que es
recolza en el patriarcat i al capitalisme i les pressions afecten de manera directa i específica a les dones i les lesbianes, però també a altres
individus o grups que el feminisme tradicionalment no ha inclòs en el seu subjecte de representació, com les persones trans”.

[65]
Guerrilla Travolaka. Prou disfòria de gènere! Periòdic Masala núm. 39, Gener-Febrer 2008.

“Un dels principals objectius de la Guerrilla se centra en la lluita contra el concepte de “disfòria de gènere o “trastorn de la identitat de
gènere”, és a dir, contra el fet que les identitats de gènere no-normatives, com ara el transgenerisme o la transsexualitat, continuïn apareixent
catalogades com a malalties mentals a les classificacions mèdiques internacionals. La Guerrilla Travolaka és un dels pocs grups trans que ha alçat
públicament la veu per denunciar les mancances de la recentment aprovada “Llei d’Identitat de Gènere” –sense ànim d’invisibilitzar l’avenç que
suposa-, segons la qual les persones trans necessiten obtenir un diagnòstic de “disfòria de gènere” i seguir un tractament mèdic durant un mínim de
dos anys per tal de poder accedir a un canvi de nom i sexe al DNI. Val a dir que, per tal d’obtenir aquest diagnòstic, cal haver passat per visites
regulars al/la psiquiatra durant mesos, i que sotmetre’s dos anys a tractament hormonal significa una esterilització de per vida”..

[66]
Ramos, Juana (Transexualia) a L. Gil, Silvia. Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Traficantes de Sueños. Madrid, 2010, pàg. 177.

“Habitualment tendim a creure que una persona es canvia de sexe principalment per adaptar la seva homosexualitat a un estatus de normalització
heterosexual. Res més lluny de la realitat, com demostra l’existència de diferents orientacions sexuals en persones transsexuals. La identitat de
gènere per una banda i l’orientació sexual per un altre són diferents aspectes de l’esfera sexual de la personalitat, independents entre sí.
Existeixen tot tipus de combinacions”.

[67]
Solà, Míriam i Missé, Miquel: La lluita per la despatologització trans, una lluita transfeminista. Ponència presentada a les Jornades
Feministes de Granada de 2009, pàg. 10.

[68]
Mercè Nebot (FI, Atakás, MAMBO, Revoltosa). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització. 25/7/2012.

“Jo, que havia tingut pràctiques heteros tota la vida, començo a tenir-ne de lèsbiques: tinc una núvia, descobreixo el lesbianisme polític, em
passo per Ca la Dona a buscar el GLFB just quan es separa, just quan muntaven la campanya del fotomaton del Fòrum. Després de l’estiu de la
Queeruption muntem Les Atakás, que ens reuníem al Ningún Lugar, espai queer, però no ens acabàvem de definir com a queer. Ens
assabentem que s’ha ocupat una casa de lesbianes, dones i trans, i tenim el debat sobre reunir-nos en un espai queer quan som lesbis feministes….
MAMBO va ser l’espai de trobada amb altres feminismes”.

Entrevista a Edurne Jiménez (Associació Candela):

“Les primeres coses que vaig llegir de feminisme van ser queer. (…) Vaig anar entrant en contacte amb un altre tipus de feminisme no tan queer sinó més clàssic, així li diuen algunes”.

[69]
Cantón, Luisa (Feministes indignades, Comissió 28J). Trobada de Feminismes Dissidents, 24/03/12.

“Transgènere o trans o el que sigui, però totes tenim la mateixa lluita pel fet de ser dona. De ser-ho o de sentir-nos-hi, perquè em dóna igual que
siguis trans, et sents dona i ja em serveix. Simplement volia dir això, que és important, no ens barallem perquè la base que tenim és molt bona”.

[70]
L. Gil, Silvia. Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Traficantes de Sueños. Madrid, 2010, pàg. 111-113.

[71]
Entrevista a Bàrbara Biglia, del SIMREF:

“Si parlem dels estudis de gènere, a l’Estat espanyol no hi ha una institucionalització completa. No hi ha departaments d’estudis de les dones,
llicenciatures d’estudis de gènere o estudis feministes, sinó petits grups, instituts, màsters o doctorats que van sorgint a poc a poc. En els
darrers cinc anys han crescut com bolets i dintre d’aquests hi ha alguns que (…) estan coordinats per gent que fa molts anys que està en qüestions
feministes. (…) A Catalunya hi ha una certa precarietat, un intent de crear instituts o escola però no una institucionalització forta. Per exemple,
el màster universitari [de Gènere i Polítiques d’Igualtat] no crea estructura acadèmica, qui passa per allà no s’hi queda”.

Intervenció de Bárbara Ramajo a la devolució de la primera edició de la recerca amb dones del moviment feminista, 29 de març de 2014.

“…tota la brutalitat de grups que hi ha a dins l’acadèmia, és fruit de feministes, moltes vegades, a nivell individual, i moltes vegades a nivell
interdisciplinar, com el màster de dones, gènere i ciutadania, el màster de la diferència sexual, Duoda…(…) hi ha molts grups dins el món
acadèmic que han estat realment un florir molt interessant. Moltíssimes de les noves generacions, totes masteritzades, amb uns coneixements
fabulosos, que després venen a l’Escola Feminista d’Estiu de la Xarxa Feminista…Precisament en aquesta nova generació de ties masteritzades hi ha
un feedback d’allò institucional, de lo acadèmic i del moviment social, i això és generacional, és ara i és fascinant”.

[72]
Entrevista a Montse Otero (Ca la Dona, Xarxa Feminista).

“Coses que havíem lluitat per a aconseguir, resulta que pugen les esquerres i aproven la llei d’avortament, de divorci… D’alguna forma es va
desmobilitzar el feminisme perquè un sector, i aquí m’incloc, teníem la sensació que havíem aconseguit pel que havíem lluitat però va ser
decebedor. Conec dones que van estar als centres de planning, impulsats pel moviment feminista del 75-80, que tenien un saber experiència,
més enllà de ser doctores o no. Van haver de fer un reciclatge per incorporar-les als centres de planning municipals: moltes van dir que
no i van reorientar la seva carrera. Aquesta institucionalització de part del moviment la considero inevitable. Volíem formar un estat del benestar
(…) donar més recursos a les dones per independitzar-se, tenir una autonomia front el marit… això era molt important. La transició política a
França i Anglaterra va permetre que caminés tot en paral·lel, aquí es va fer tot junt i de pressa”.

[73]
Entrevista a Bàrbara Biglia, del SIMREF.

“A l’Estat espanyol hi ha hagut un procés d’institucionalització, no només del feminisme, sinó de gairebé totes les pràctiques de dissidència.
(…) El procés de transició fou superintel·ligent (…) perquè vam passar de la repressió directa a l’assimilació. La reacció del Govern enlloc de
tancar la porta ha estat (…) ‘us deixem obrir-la però quan l’obrim esteu rodejades per nosaltres, així que els vostres marges de maniobra són
menors’. Això té efectes en el moviment: si tu crees institucions que surten del moviment i la relació entre moviment i institució es manté forta i
es manté la presència al carrer, potser pots mantenir institucions que responen o dialoguen bé amb el moviment. A l’acadèmia, per exemple, va
haver-hi una generació que d’una forma o altra estava relacionada amb el moviment social i després una altra que era la generació de la democràcia,
que en molts casos no tenia una relació tan directa amb els moviments. (…) Quan hi ha això i una institució, adéu-siau, és la forma que la
institució buidi de contingut, coopti, assimili, canviï el que dius. Aquest és el procés d’institucionalització perillós”.

[74]
L. Gil, Silvia. Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Traficantes de Sueños. Madrid, 2010, pàg. 110.

[75]
Cervera, Montserrat; Moron, María i Pérez, Carmela a VVAA. Reflexiones sobre el Movimiento Feminista de los años 80-90. Revista Mientras Tanto, núm. 48, gener-febrer 1992, pàg. 46.

[76]
Bosch, Anna. Mujeres que alimentan la vida. Selección de textos (1996-2008). Barcelona, Icària, 2010. Pàg. 109.

[77]
Bosch, Anna. Mujeres que alimentan la vida. Selección de textos (1996-2008). Barcelona, Icària, 2010. Pàg. 112.

[78]
Montse Pineda, intervenció a la devolució de la primera edició de la recerca amb dones del moviment feminista, 29 de març de 2014.

[79]
El 24 de febrer de 2004, l’alcalde de Barcelona Joan Clos va inaugurar l’Espai Francesca Bonnemaison (que acull el Centre de Cultura de Dones
(espai reivindicat pel moviment feminista i cedit el 1999), l’Escola de la Dona i el Servei de Promoció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home). Un
grup de feministes va irrompre a l’acte denunciant “les polítiques excloents i totalitàries a la ciutat, a més de l’ús partidista i la
instrumentalització dels assumptes de les dones per aconseguir vots” i els guardes de seguretat les van fer fora a cops. L. Gil, Silvia. Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Traficantes de Sueños. Madrid, 2010, pàg. 120.

La política d’Interior del Tripartit i els muntatges policials i tortures a activistes socials ha estat un altre punt de fricció. Un exemple és el
cas del 4F, quatre joves acusats d’agredir un agent de la Guàrdia Urbana van entrar a la presó amb la declaració de dos agents condemnats per
tortures com a única prova. Patrícia Heras, poeta i participant a espais transfemistes, va suïcidar-se a la presó l’abril de 2011.

[80]
Carme Alemany. Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització. 25/7/2012.

[81]
Encarna Bodelón. Trobada de feminismes dissidents, 24/03/12.

[82]
Sylviane Dahan. Trobada de feminismes dissidents, 24/03/12.

“Les vocalies de dones es van crear a partir de les lluites del moviment feminista i poc a poc el moviment veïnal havia abandonat aquesta feina per
anar entrant en les institucions. Com el feminisme, també havia perdut una mica de la força i l’ha recuperat a partir del moviment del 15M. El
feminisme és la capacitat de revitalitzar-se quan hi ha problemes socials, la capacitat de les dones de lluitar i agafar les seves vides i la vida
en general, no només la seva, sinó la de la societat en general. Jo sóc de les que pensen que si estem en guerra i ens ataquen hem de donar una
resposta col·lectiva i unida de les dones contra els atacs que fan en el nostre entorn directe, la vida quotidiana, l’habitatge, l’educació, la
salut, tot això”.

[83]
Feministes Indignades. Manifest La revolució serà feminista o no serà, 22 de maig de 2011.

[84]
Entrevista a Montse Otero (Ca la Dona, Xarxa Feminista).

“Jo penso que hem aconseguit tenir una relació d’igual a igual amb les institucions i no hem hagut de rebaixar o adequar els nostres plantejaments
polítics per un duro o un euro. A Ca la Dona no ho hem fet segur, a la Xarxa Feminista tampoc. Pensàvem que tenir una subvenció volia dir replicar
el discurs del govern, i vam fer una relectura, vam reivindicar que els impostos que pagàvem a l’Estat s’invertissin en coses que beneficien les
dones, no és una fal·làcia, tenim dret a aquesta part. Mica en mica ens vam anar embrancant en dependre de les subvencions. La fita de ser
independents econòmicament sempre l’hem tingut. Al País Basc munten les txoznes i amb el que treballen en tres o quatre dies a les festes
viuen tot l’any. Aquí ho hem intentat però no dóna per tant, calen dones que ho impulsin, el tema del bar al 8 de març, per exemple, sempre ha
estat un problema”.

Clarisa Velocci (Genera). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització. 25/7/2012.

“Per a nosaltres, institucionalitzar-nos (…) no té a veure amb l’estructura, amb els espais en què participem, sinó fins a quin punt ens
condicionen. Rebem una subvenció de l’Ajuntament i tothom sap la nostra postura en contra, que no pot ser més dura. Rebem una subvenció de la
Conselleria de l’Interior, i fa quatre dies li vaig dir al conseller que era un pallasso. No ens ha condicionat el discurs. Si les subvencions ens
condicionessin, això seria institucionalitzar-nos. Nosaltres quan parlem d’institucions, parlem d’institucions polítiques. Aquí és on entra la
dicotomia autonomia-institucionalització. També per això segurament som hiperfebles i hiperprecàries. Si tinguéssim un altre discurs, tindríem mil
cops més recursos. Hem buscat l’equilibri en què la institucionalització de Genera no entra en perill amb la nostra filosofia”.

[85]
Betlem Cañizar Bel. Taller de Feminismes Dissidents, 24/03/2012.

“Nosaltres ens considerem que som un espai autònom en el sentit de que no depenem de partits ni sindicats, però evidentment des dels espais
autònoms ens veuen com a institucionals, és un dels temes importants que ens separen sovint en els debats… Ens relacionem amb les dones de
partits i sindicats i rebem subvencions i finançament públic”.

[86]
Carme Alemany (Feministes Indignades). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització. 25/7/2012.

“El tenir un centre de cultura de dones on es podia llançar dones com per exemple Las Migas, que després s’han fet famoses, per coses així és
important. Però és veritat que havíem de tenir quatre persones per mantenir tota aquesta màquina de demanda de subvencions i demés. I quan feies
una reunió amb totes les institucions per posar-les en competència havies de tenir un cert maneig, no podies dir les coses com volies”.

Betlem Cañizar Bel. Taller de Feminismes Dissidents, 24/03/2012.

“Ara mateix tenim entorn al 60% de finançament públic i el 30% d’aportacions de dones, així que és una aportació important a nivell econòmic.
Sempre hem defensat que això és una cosa que fem perquè volem, perquè aquests diners són nostres i els dediquem al que volem, però també és veritat
que té unes petites conseqüències a nivell de burocràcia, d’hores de gestió, de dones remunerades… i cada vegada ens posen més traves. Nosaltres
sempre havíem demanat finançament públic pel projecte general de Ca la Dona, de manera que tu rebies un paquet de diners pel projectes i feies el
que volies. Això cada cop ens ho estan posant més difícil, i no ara amb Convergència, abans amb el Tripartit també ens passava, perquè volen
donar-te només diners per projectes concrets i saber que seran per la revista, o la Mostra… Això et coarta una mica la llibertat de moviments,
però pots buscar estratègies, el que pot suposar més burocràcia i complicacions”.

Leticia Cruz. Debat sobre feminisme, autonomia i institucionalització. 25/7/2012.

“Deixes molt de temps en qüestions burocràtiques (…) per una subvenció de 800 euros. Hi dediques molts recursos i deixes de fer el que has de fer”.

[87]
Les Tenses a La història d’una és la història de moltes. Quatre anys d’experiències d’un col·lectiu de dones (1997-2001), pàg. 16.

“La pèrdua de força del moviment feminista amb la transició i els primers anys de la democràcia, junt amb l’escassa continuïtat del treball fet als
anys setanta potenciava la nostra sensació que s’havien venut a les institucions. Com a resposta optàvem per una manera de fer més de base i
autogestionada a la qual anomenàvem feminisme autònom. En part, el fet de recuperar la paraula feminisme era una manera de reconciliar-nos amb el
passat i valorar la feina feta, això sí, aportant la nostra part”.

[88]
Les Tenses. Feministes i autònomes, a La història d’una és la història de moltes. Quatre anys d’experiències d’un col·lectiu de dones (1997-2001),
pàg. 17. Publicat a Revista Ca la Dona 49.

[89]
Queroseno. Cultures e Identitats Lesbianes. O no?, Mujeres Preokupando núm. 8, Barcelona, 2008.

[90]
Carme Alemany (Feministes Indignades). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització. 25/7/2012.

[91]
Mercè Nebot (MAMBO, Revoltosa, Feministes Indignades). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització. 25/7/2012.

[92]
Entrevista a Edurne Jiménez. Associació Candela.

[93]
Entrevista a Bàrbara Biglia (SIMREF)

[94]
Introducció de Lidia Alpizar a Alpizar Durán, Lidia; Payne D., Noël i Russo, Anahi. Building Feminist Movements and Organizations. Global Perspectives. Zedbooks & Association of Women in Development (AWID). London, 2007, pàg. 4.

“Mentre que és fàcil veure com la construcció de moviment ajuda a enfortir les organitzacions, l’enfortiment de les organitzacions no implica
necessàriament construcció de moviment. Si volem crear un poder col·lectiu, és indispensable que considerem com desenvolupar un model d’enfortiment
organitzacional que inclogui la construcció de moviment”.

[95]
El Safareig a Reflexiones sobre el Movimiento Feminista de los años 80-90. MientrasTanto, núm. 48, gener-febrer 1992, pàg. 49.

“Nosaltres mateixes ens espantem d’aquesta resposta, però realment pensem que la manca de recursos és un element importantíssim que dificulta la intervenció del moviment feminista com a moviment social. Som conscients dels problemes que hi ha hagut al si del moviment quan hi ha hagut recursos (centres de planificació familiar, cases d’acollida, formació ocupacional) però valorem que, tot i que es ‘perdin’ companyes en aquests trajectes, queden els serveis per les dones en general. És obvi que molts serveis no són ‘prou feministes’ i tenen pressupostos de misèria”

[96]
Introducció de Lidia Alpizar a Alpizar Durán, Lidia; Payne D., Noël i Russo, Anahi. Building Feminist Movements and Organizations. Global Perspectives. Zedbooks & Association of Women in Development (AWID). London, 2007, pàg. 8.

“Necessitem un canvi radical en la manera com ens relacionem amb els diners. Aquesta relació està afectada de moltes maneres per les creences patriarcals llargament establertes sobre el nostre dret al finançament (‘les nostres causes són tan mereixedores de recursos que les recolzin i les converteixin en una realitat per a tothom.’)”.

[97]
G. Luna, Lola. Apuntes históricos del feminismo catalán: de La Mar a Las Lagunas de Ruidera pasando por Granada (1976-1986).

“Amb algun daltabaix, el grup de feministes independents del Casal de la dona va continuar reunint-se a altres espais en tancar-se la casa el 1981. La crisi es degué a la falta d’una organització estable. La llibertat llibertària va imposar certa tirania que no es va superar”.

Coordinadora Feminista Autònoma, una experiència d’autoorganització entre dones, MPK 2008.

“Hi va haver una sèrie de factors que creiem van limitar molt el desenvolupament de la Coordinadora Feminista Autònoma i que van propiciar la dissolució: la inexistència i l’efímer de col·lectius, la gran oscil·lació de les dones participants a títol personal, la manca d’uns mínims ideològics, objectius i estratègies de lluita més enllà de la mera conjunturalitat, la doble militància, els episodis repressius, etc.”.

L. Gil, Silvia. Nuevos feminismos. Sentidos comunes en la dispersión. Traficantes de Sueños. Madrid, 2010, pàg 120.

“Els espais autònoms (i l’experiència d’autogestió que els acompanya) són, efectivament, espais de transformació, i en els que es presenten també alguns problemes (…) la seva fragilitat (…) els múltiples obstacles per dotar-se de recursos propis, la dificultat per generar estructures consistents i per a construir nous processos en els que el compromís escapi tant als dictats exclusius del deure extern com a la inestabilitat
pròpia dels desitjos interns”.

[98]
C. Bel, Betlem. Ca la Dona. Transformando desde el lugar del no-lugar. http://www.caladona.org/2012/03/

[99]
Entrevista a Edurne Jiménez Pérez. (Associació Candela).

[100]
Entrevista a Montse Otero (Ca la Dona, Xarxa Feminista).

[101]
Carme Alemany (Feministes Indignades). Diàleg sobre feminisme, autonomia i institucionalització. 25/7/2012.

[102]
Alícia Oliver (As. Dones Periodistes de Catalunya, Xarxa Feminista). Diàleg sobre gènere i cooperació, 11/7/2012.

[103]
Entrevista a Edurne Jiménez Pérez (Associació Candela).

[104]
Introducció de Lidia Alpizar a Alpizar Durán, Lidia; Payne D., Noël i Russo, Anahi. Building Feminist Movements and Organizations. Global Perspectives, Zedbooks & Association of Women in Development (AWID), London, 2007, pàg 5.

[105]
Mishra, Yaminii i Singh, Nalini. An insight into feminist organizations. A Building Feminist Movements and Organizations. Global Perspectives, Zedbooks & Association of Women in Development (AWID). London,
2007, pàg 38.

[106]
Ex-responsables de comunicació i audiovisuals del CCDFB han denunciat que l’actual junta les ha acomiadat de forma improcedent. Comunicat Això no és feminisme… això és capitalisme. Acomiadaments a la Bonnemaison.

[107]
Entrevista a Edurne Jiménez Pérez (Associació Candela).

[108]
Entrevista a Montse Otero (Ca La Dona, Xarxa Feminista).

[109]
. Bel, Betlem. Ca la Dona, mujeres transformando desde el lugar del no-lugar.

“Estem “en trànsit”. És a dir, que no podem pagar el lloguer, hem deixat la casa, i estem disperses en espais cedits per altres associacions. Vaja, que tornen els 80. Amb una diferència important: aquesta vegada és un trànsit de 6 mesos”.

[110]
Qüestionari d’autoavaluació sobre Feministes Indignades. Jornades Pensem el Moment en el Procés del 15M.

“En un any i mig de funcionament, aquesta xarxa, ha accedit a recursos diversos com espais ocupats (Banc Expropiat de Gràcia, Edifici 15O de Nou Barris) llogats (Espai Obert, Ateneu Roig) i un espai cedit (Ca la Dona). També s’han mobilitzat forces per donar suport a necessitats formulades externa i internament a aquesta xarxa, per la ocupació d’un edifici per famílies desnonades a Sants, per a sostenir el propi espai, per aconseguir fons per grups i lluites feministes diverses… La mateixa xarxa serveix per solucionar precarietats laborals, de vivenda i altres tipus (compartir ofertes de treball, pensar projectes d’autoocupació…).

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s